domingo, 29 de noviembre de 2009

again… where is she from?

Poc a poc ets carrers se van noramlitzant i ja deixes de mirar a banda i banda. I lo que és més important, poc a poc ses hores mortes van disminuint i tens més activitat cada dia. Avui, per exemple, no he sortit de casa, però no perquè no tengués res a fer, si no perquè me feia ganes i ja està. A part, avui tornava a ploure (again), ultimament sempre plou, sigui poc o molt, però cada dia plou. I llavors hi ha això de sa fosca. A vegades se fa dur viure sa major part des temps lluny des sol. I qualcú pot dir—i lo romàntica que és sa lluna—i una pixa, quan ja tens lluna i estrelles a les cinc des capvespre, l'arribes a maleir fins a sa mort.

S'altre dia vaig quedar per fer un cafè amb una al·lota. Per sort, vàrem anar a un cafè a propet de casa. Es nom des cafè ja me va agradar, se deia LS6, en referència a n'es codi postal. Dins esteia bastant bé, però sa veritat és que vàrem estar gairebé tot es temps a defora. A ella la vaig conèixer perquè és amiga d'una amiga, i perquè xerra espanyol i volia practicar. Quan coneixes qualcú que xerra espanyol (i que no és sa seva llengua materna), a vegades ja és un motiu per tenir present i fixar-te, perquè aquella persona ja té més inquietuds que moltes de ses que l'envolten. I xerrant, i prenent un cafè ben llarg, que va seguir d'un altre, li vaig començar a explicar experiències que havia tengut amb natius, o sigui, amb semblants a ella. Lo que me va sorprendre va ser sa seva reacció: —and where is she from?—me va demanar—from England—li vaig conestar, i tot d'una, un suau moviment de cap va assentir.

I és que, sabent que ja m'estic començant a repetir, sa distància que crec que me separa de sa des anglesos, a vegades és massa gran i sorprenent. Però, amb preguntes com aquestes, i fetes per segons qui, veus que sempre queden aquells esgarriats que un dia varen perdre sa seva identitat patriòtica i que ets seus ulls varen perdre ets colors de sa bandera. I tes sents bé, te sents acollit i integrat, i te fa ganes xerrar i saps que més o manco sa conversa serà normal. I són aquests moments de normalitat ets que te fan deixar de banda ets que no ho són, i tot i que en general tot te pareix una locura, veus esperances de deixar reposar es cor.

Però potser no va del tot bé familiaritzar-se, perquè després te trobes sortint a n'es carrer, caminant, i pensant:—per què estic banyat? ai òstia, plou!, no m'havia donat compte—, i potser ja estàs perdut, i potser ja no pots tornar enrere.

Sigui lo que sigui, encara és massa prest.

domingo, 22 de noviembre de 2009

lluny del mar

Cada dia un poc més. Tanques la boca i decideixes no parlar fins que algú te faci cridar. Quan camines pel carrer observes, deixes passar i afirmes amb un moviment del cap, però no dius res. Passes hores i hores a casa i no surts de l'habitació. No vols que ningú s'enteri de que en realitat ets com una patata que s'ha escapat de la terra.

Un dia començares a córrer i passats uns minuts veres com era millor parar i no correr ja mai més. El vent seguia bufant en contra teu, i no tenia sentit continuar perquè el vent bufaria tot i estar tu quiet. Llavors començares a caminar cap enrere, per veure si així el vent aniria al teu favor. Però envà, el vent es resistia a fer-se el teu amic. Ho porvares de costat, cap a un, llavors cap a un altre. Finalment fent el pi. Res anava bé, i ja cansat, i ja amb un cop al cap, decidires estimar el vent en contra.

martes, 20 de octubre de 2009

En Kusturica balla?

Un dia de tardor, una nit estrellada, sense núvols, vaig sentir com sonava lleugera la tremolor d'un penjoll en una porta d'una casa amb jardí. Cada vegada que algú entrava, aquell penjoll repicava, despertant records, sensacions i emocions. És estranya la potència de petits detalls desperdigats per arreu del món. Caminant es fa camí, deia un poeta ja mort, deixant la ment en blanc a vegades se senten sorolls que donen color a aquest camí. L'interior de la casa, era un rebombori de gent i moviments diversos. Al fons, una “dj” feia sonar una espècie de blues, jazz i altres sons propers a la música coneguda com a negra. La dansa corresponent, moviments acompassats i exagerats. Segurament un lleuger excés d'alcohol reafirmava línies corves i espais canviants. Per entrar dins una casa no cal que coneixis les cares d'aquells que hi dormen, basta amb saber on està la porta i poder-la obrir.

Ei Marc, aquesta és XXX. Hola, aquesta és XX. Ell és en X. Per què no parlem quan estem a l'ascensor? per què no me mires quan passes aprop meu pel carrer? per què és tan senzill el contacte en l'escalfor de la llar? Camines de banda a banda i creues mirades, paraules, balls... I comences a pensar amb excuses per tal d'apropar-te a ella. Te mira, tu mires. Aprofites, t'acostes. Te gires, i comences a parlar. Val, sap espanyol, perfecte. Te diu que ha estat a Sevilla, que va aprendre espanyol i després un poc de català. La cosa va bé. Llavors te separes, parles amb altra gent, no te vols fer pesat. Més tard hi tornes, li demanes el telèfon (és normal, estic sol aquí, no conec a ningú) te'l dóna. Li fas una perduda. Saps que te l'ha donat de veritat. I la nit continua.

Avui recordo la nit, com va anar. Assegut davant l’ordinador començo a buscar música de Kusturica. Sons i paraules incomprensibles que m’allunyen de la festa i me porta cap a l’aiga, cap al mar. I m’enrecordo de tu, quan amb una riatlla d’orella a orella me parlaves de les seves pel·lícules. M’enrecordo de l’escalfor de l’estiu, de les ones aprop del mar, de l’escalfor dins el cotxe, de la llum més càlida, i de la sensació de tranquil·litat. Olor a oli, a all, a mediterrani. Olor a mar, a arena, a fusta. L’olor que fan les coses velles, l’olor de les costums. Oblido per instants l’olor a fregit, l’olor a la pluja, l’olor a menjar constant. Però després torna ella i me diu que estic aquí, però ja costumo a mesclar i notar l’escalfor sota la pluja.

A na Bel

jueves, 8 de octubre de 2009

shhh… No li diguis a ningú!

Ell i dos amics esperen a ser servits en un establiment. L'establiment és brut. Vitrines plenes de patates fregides i peces de pollastre. Dues dones assegudes esperen nous clients. Una d'elles porta unes arracades que li van de l'orella al coll, d'or, en el centre porten escrit un nom, segurament el seu. La porta de l'establiment s'obri i entren un noi i una noia. Els dos porten pantalons i samarreta. Es dirigeixen cap al mostrador i dediquen uns instants a la tria d'una de les opcions. Ell els mira. Ells miren els cartells lluminosos que marquen quantitats de menjar i preus. Sota els braços, ornaments reglamentaris. Penjant dels colls, plaques policials. Són secretes? Es pregunta Ell. S'inicia una conversa entorn a la qüestió plantejada per aquests nous clients. Són secretes? L'obvietat ressona per les parets de l'establiment. Ells són servits primer. Marxen.

Un cop de porta mal donat, fa que troni la casa de la pesada del costat. Un hoodie agafa la bici i passa per un Pub. El seu amic ha demanat una birra a un jove major de vint-i-cinc anys que esperava allà. Quan se l'acabin li fotran cops de peu per la rampa del carrer on viu una noia de classe. Fumaran quatre porros de maria abans d'anar al descampat. Allà ella se pujarà la falda, no ho tindrà difícil. Tindran sexe. Amb setze anys se quedarà prenyada, i tan se'n fot, ser un chav és de puta mare. Jo no vull treballar, li dirà ella. Jo tampoc, li dirà ell. Doncs perquè no tenim dos fills, replicarà ella. A mí no m'agraden els nens, contestarà ell. A mí tampoc, afegirà ella mentre se baixa la falda de tres lliures. I és que si no t'agrada res més en aquesta vida que beure alcohol, fumar, i pegar cosses a una poma, vine a UK que el govern té la solució.

- Si el vestit és massa car, no te preocupis, aquells d'allà són policies, passarem per darrere després d'haver entrat a robar en una casa d'estudiants. No tenen diners, però tenen portàtils. Ens podrem baixar el UK top 20.

- Com ho saps que són policies?

- Perquè la policia sempre demana el mateix: dues peces de pollastre i doble de patates frgides.

sábado, 3 de octubre de 2009

the uncanny

.


Freud, entre moltes altres coses, té un assaig sobre l'estranyesa i la por que aquesta pot provocar. "The uncanny" és el títol que rep el treball en la versió anglesa. Entre les definicions de "uncanny" en els diferents idiomes, es va repassant la manera en que les diferents cultures atribueixen el terme com allò que no és familiar. I allò que no és familiar, allo que desconeixem provoca por? Doncs a vegades sí.

A Anglaterra, un dels trets més característics que impacta sobre els nouvinguts, és la força que representa la imatge. Tot és representació. Tot són llums, colors, mirades, vestits, postures, expressions... No importa com et sentis, importa el que vols despertar en els demés. La tristesa, la por, l'alegria, els nervis queden amagats baix una jaqueta esportiva i una gorra, baix un vestit curt, baix una americana. És el valor de l'acció i de l'interacció directa amb els teus similars, superiors o inferiors.

En el sentiment d'estranyesa, on es fa ferma l'angoixa, és on un dels pilars va perdent alçada en favor del seu rival. Al cap i a la fi, no som més que matèria en consonància amb els demés, i en aquesta relació directa la balança es decanta per aquell que resulta familiar, per l'autòcton. Com per tot arreu? Pot ser es tracta de l'hospitalitat que caracteritzen certes cultures, pot ser es tracta de l'evolució.

I és que les distàncies no tan sols són territorials. Anglaterra sempre ha sigut un dels països protagonistes a l'Europa Occidental, tan occidental que sembla allunyar-se de la dignitat que caracteritza la tradició europea. Murs es van aixecant per aïllar dues illes encara més del que ja figuren en el mapa. Es tanca un cercle deixant descoberts dos pilars fonamentals. En el centre resta Shakespeare, en les perifèries els "yobs" i tot el que comporten.


.

sábado, 26 de septiembre de 2009

els grecs no parlen anglès

.


Una de les coses que es recomana pels estudiants que passen més de sis mesos a Anglaterra, és que s'obrin un compte bancari. Al cap de més o menys una setmana d'haver arribat, allà estava jo, a l'espai reservat pels estudiants internacionals del Barclays. Una de les coses més normals és anar observant els individus que et vas trobant pel carrer i intentar adivinar la procedència. Un dels estudiants que estava esperant, tenia cara d'espanyol, però el seu passaport deia que era grec. El fet és que durant tot el temps no va parar de preguntar sobre les dades que havia d'anar emplenant, delatant així el seu baix nivell d'anglès. Així és que, no només a Espanya se parla malament l'anglès, si no que hi ha altres països que també falten en aquest aspecte.

La veritat és que per tot déu haver-hi de tot. Però el fet de no poder-te expressar correctament, fa que dediquis molta atenció sobre aquest aspecte. I és que a Anglaterra no ets aquell ciutadà de primera que anava a comprar birres al paqui de Barcelona. A Anglaterra veus com el fet de no poder-te expressar adequadament et situi en un nivell inferior que la resta. El fet de no poder dir el que vols i de no poder entendre a la primera el que et diuen, te tanca dins una espècie de societat paral·lela que es podria considerar de segona classe. A la primera classe hi ha la gran barreja, entre ells tindran els seus probelemes, però tots estan en la primera classe. Tu en canvi, restes a la segona classe intentant posar un peu en l'altre nivell.


.

jueves, 24 de septiembre de 2009

love vodka love life

.


Primeres impressions... Això de Love Vodka Love Life és un cartell super lluminós que hi ha al Pub Revolution (que ja diu molt dels anglesos), en aquest lloc, igual que en molts altres, hi pots passar la vida. Comences dinant un dels menjars típics de qualsevol part del món, menys d'Anglaterra, perquè el menjar típic d'aquestes terres, o sigui, el fish and chips, només és bo si te'l menges a un take away. Doncs això, comences menjant, després fas un cafè, si és possible mires d'esperar molt i te l'acaben regalant, mires internet amb el teu laptop i llavors tens festa fins a les 03:00 am, més o menys!!! i així per tot!

Leeds se caracteritza per ser una de les ciutats més barates d'Anglaterra, jo diria que més barata que una Tarragona o que Palma. Hi ha moltíssimes ofertes que abarateixen els preus ja barats. Per exemple: un menú al Yate's (un Pub d'aquests que fan de tot) val uns ƒ 5'50, i si fas un 2X1, doncs la meitat. Això fa que la vida aquí giri molt entorn al centre. De fet, Leeds is a massive city, segons diuen per aquí, la capital del nord d'Anglaterra. Hi ha un centre petitet i unes macro rodalies de cases i cases i més cases. El meu barri està a uns 5 min caminant de la Universitat, que està a les afores del centre. Des d'aquesta fins el centre tens uns 10 min. O sigui, que ho pots fer gairebé tot a una walking distance.

Tema Uni: m'estic situant.

Els primers contactes amb anglesos va ser amb la meva companya de pis. Me va venir a buscar a l'aeroport amb una amiga seva, una tal Muse que s'autodiu així perquè el muse aquí ve a ser com un monstruito o algo així, o sigui que... però és molt maja! Vàrem anar a la caseta de tres plantes més basement, on pots caminar per les escales amb les mans i els peus d'inclinades que estan. Llavors me varen oferir una sidra en llauna, tamany de les birres grans que hi ha per terres mediterrànies. Vàrem començar a beure i elles parlaven i parlaven i parlaven, i jo va haver-hi un moment que ja no sabia on em trobava. L'accent per aquí no és tan exagerat com me pensava. Sembla que tallin totes les paraules, però ho pots anar entenent tot bastant bé.

Encara no he trobat cap lloc que se pugui assimiar amb el CCCB (jeje!). Vàrem sortir divendres i dissabte. El primer dia bastant normal. El segon va ser un shock cultural bastant heavy! El primer pub, tothom anava super desfassat! Vaig tenir el meu primer contacte amb una calienta pollas! Estava com en un passadís i varen passar un grup de ties, una se me gira, me fa un meneo i se'n va! i lo millor és que era guapa i tot! Als anglesos (o al menys a la gent per aquí) els encanta destacar, les llumetes, les disfreces, cridar, ballar descaradament, posar-se roba 20 talles més petita i beure, i beure, i beure, i beure, i tirar coses al carrer, i fems i fems i fems i fems. Però després vàrem anar a un altre Pub que era com una casa i semblava haver entrat en un altre país. La gent era més Cool, la música més bona i tothom estava bastant més calmat. I és que England sembla tenir com a dues cares, la Victoriana que lliga amb el British Pop, i la del Fish and Chips to Take Away!


.