Poc a poc ets carrers se van noramlitzant i ja deixes de mirar a banda i banda. I lo que és més important, poc a poc ses hores mortes van disminuint i tens més activitat cada dia. Avui, per exemple, no he sortit de casa, però no perquè no tengués res a fer, si no perquè me feia ganes i ja està. A part, avui tornava a ploure (again), ultimament sempre plou, sigui poc o molt, però cada dia plou. I llavors hi ha això de sa fosca. A vegades se fa dur viure sa major part des temps lluny des sol. I qualcú pot dir—i lo romàntica que és sa lluna—i una pixa, quan ja tens lluna i estrelles a les cinc des capvespre, l'arribes a maleir fins a sa mort.
S'altre dia vaig quedar per fer un cafè amb una al·lota. Per sort, vàrem anar a un cafè a propet de casa. Es nom des cafè ja me va agradar, se deia LS6, en referència a n'es codi postal. Dins esteia bastant bé, però sa veritat és que vàrem estar gairebé tot es temps a defora. A ella la vaig conèixer perquè és amiga d'una amiga, i perquè xerra espanyol i volia practicar. Quan coneixes qualcú que xerra espanyol (i que no és sa seva llengua materna), a vegades ja és un motiu per tenir present i fixar-te, perquè aquella persona ja té més inquietuds que moltes de ses que l'envolten. I xerrant, i prenent un cafè ben llarg, que va seguir d'un altre, li vaig començar a explicar experiències que havia tengut amb natius, o sigui, amb semblants a ella. Lo que me va sorprendre va ser sa seva reacció: —and where is she from?—me va demanar—from England—li vaig conestar, i tot d'una, un suau moviment de cap va assentir.
I és que, sabent que ja m'estic començant a repetir, sa distància que crec que me separa de sa des anglesos, a vegades és massa gran i sorprenent. Però, amb preguntes com aquestes, i fetes per segons qui, veus que sempre queden aquells esgarriats que un dia varen perdre sa seva identitat patriòtica i que ets seus ulls varen perdre ets colors de sa bandera. I tes sents bé, te sents acollit i integrat, i te fa ganes xerrar i saps que més o manco sa conversa serà normal. I són aquests moments de normalitat ets que te fan deixar de banda ets que no ho són, i tot i que en general tot te pareix una locura, veus esperances de deixar reposar es cor.
Però potser no va del tot bé familiaritzar-se, perquè després te trobes sortint a n'es carrer, caminant, i pensant:—per què estic banyat? ai òstia, plou!, no m'havia donat compte—, i potser ja estàs perdut, i potser ja no pots tornar enrere.
Sigui lo que sigui, encara és massa prest.
S'altre dia vaig quedar per fer un cafè amb una al·lota. Per sort, vàrem anar a un cafè a propet de casa. Es nom des cafè ja me va agradar, se deia LS6, en referència a n'es codi postal. Dins esteia bastant bé, però sa veritat és que vàrem estar gairebé tot es temps a defora. A ella la vaig conèixer perquè és amiga d'una amiga, i perquè xerra espanyol i volia practicar. Quan coneixes qualcú que xerra espanyol (i que no és sa seva llengua materna), a vegades ja és un motiu per tenir present i fixar-te, perquè aquella persona ja té més inquietuds que moltes de ses que l'envolten. I xerrant, i prenent un cafè ben llarg, que va seguir d'un altre, li vaig començar a explicar experiències que havia tengut amb natius, o sigui, amb semblants a ella. Lo que me va sorprendre va ser sa seva reacció: —and where is she from?—me va demanar—from England—li vaig conestar, i tot d'una, un suau moviment de cap va assentir.
I és que, sabent que ja m'estic començant a repetir, sa distància que crec que me separa de sa des anglesos, a vegades és massa gran i sorprenent. Però, amb preguntes com aquestes, i fetes per segons qui, veus que sempre queden aquells esgarriats que un dia varen perdre sa seva identitat patriòtica i que ets seus ulls varen perdre ets colors de sa bandera. I tes sents bé, te sents acollit i integrat, i te fa ganes xerrar i saps que més o manco sa conversa serà normal. I són aquests moments de normalitat ets que te fan deixar de banda ets que no ho són, i tot i que en general tot te pareix una locura, veus esperances de deixar reposar es cor.
Però potser no va del tot bé familiaritzar-se, perquè després te trobes sortint a n'es carrer, caminant, i pensant:—per què estic banyat? ai òstia, plou!, no m'havia donat compte—, i potser ja estàs perdut, i potser ja no pots tornar enrere.
Sigui lo que sigui, encara és massa prest.
