domingo, 29 de noviembre de 2009

again… where is she from?

Poc a poc ets carrers se van noramlitzant i ja deixes de mirar a banda i banda. I lo que és més important, poc a poc ses hores mortes van disminuint i tens més activitat cada dia. Avui, per exemple, no he sortit de casa, però no perquè no tengués res a fer, si no perquè me feia ganes i ja està. A part, avui tornava a ploure (again), ultimament sempre plou, sigui poc o molt, però cada dia plou. I llavors hi ha això de sa fosca. A vegades se fa dur viure sa major part des temps lluny des sol. I qualcú pot dir—i lo romàntica que és sa lluna—i una pixa, quan ja tens lluna i estrelles a les cinc des capvespre, l'arribes a maleir fins a sa mort.

S'altre dia vaig quedar per fer un cafè amb una al·lota. Per sort, vàrem anar a un cafè a propet de casa. Es nom des cafè ja me va agradar, se deia LS6, en referència a n'es codi postal. Dins esteia bastant bé, però sa veritat és que vàrem estar gairebé tot es temps a defora. A ella la vaig conèixer perquè és amiga d'una amiga, i perquè xerra espanyol i volia practicar. Quan coneixes qualcú que xerra espanyol (i que no és sa seva llengua materna), a vegades ja és un motiu per tenir present i fixar-te, perquè aquella persona ja té més inquietuds que moltes de ses que l'envolten. I xerrant, i prenent un cafè ben llarg, que va seguir d'un altre, li vaig començar a explicar experiències que havia tengut amb natius, o sigui, amb semblants a ella. Lo que me va sorprendre va ser sa seva reacció: —and where is she from?—me va demanar—from England—li vaig conestar, i tot d'una, un suau moviment de cap va assentir.

I és que, sabent que ja m'estic començant a repetir, sa distància que crec que me separa de sa des anglesos, a vegades és massa gran i sorprenent. Però, amb preguntes com aquestes, i fetes per segons qui, veus que sempre queden aquells esgarriats que un dia varen perdre sa seva identitat patriòtica i que ets seus ulls varen perdre ets colors de sa bandera. I tes sents bé, te sents acollit i integrat, i te fa ganes xerrar i saps que més o manco sa conversa serà normal. I són aquests moments de normalitat ets que te fan deixar de banda ets que no ho són, i tot i que en general tot te pareix una locura, veus esperances de deixar reposar es cor.

Però potser no va del tot bé familiaritzar-se, perquè després te trobes sortint a n'es carrer, caminant, i pensant:—per què estic banyat? ai òstia, plou!, no m'havia donat compte—, i potser ja estàs perdut, i potser ja no pots tornar enrere.

Sigui lo que sigui, encara és massa prest.

domingo, 22 de noviembre de 2009

lluny del mar

Cada dia un poc més. Tanques la boca i decideixes no parlar fins que algú te faci cridar. Quan camines pel carrer observes, deixes passar i afirmes amb un moviment del cap, però no dius res. Passes hores i hores a casa i no surts de l'habitació. No vols que ningú s'enteri de que en realitat ets com una patata que s'ha escapat de la terra.

Un dia començares a córrer i passats uns minuts veres com era millor parar i no correr ja mai més. El vent seguia bufant en contra teu, i no tenia sentit continuar perquè el vent bufaria tot i estar tu quiet. Llavors començares a caminar cap enrere, per veure si així el vent aniria al teu favor. Però envà, el vent es resistia a fer-se el teu amic. Ho porvares de costat, cap a un, llavors cap a un altre. Finalment fent el pi. Res anava bé, i ja cansat, i ja amb un cop al cap, decidires estimar el vent en contra.