Les vacances ja havien començat i jo ja havia marxat de Leeds. Hores abans m’havia despedit, primer de la Cris, i després de’n Max. A Victoria Station havien d’arribar ells, una russa, una madrileny i un francès. En arribar, la que va anar més ràpid va ser la Katia, sempre amb la seva riatlla d’orella a orella, fent salts i més feliç que un infant en un parc infantil. Després vaig poder veure les cares d’en Quentin i més tard, d’en David. Primer de tot calia arribar a l’hostal i deixar les maletes més pesants, per així poder caminar per Londres de manera més lleugera. A part, semblava que es posaria a ploure, i la pluja i les maletes no formen bon equip.
Saltant de paràgraf, també podries fer un salt temporal i anar directe al gra, perquè tot això que dius tampoc serveix per massa. Doncs el punt destacat, aquell que podria ser considerat com a inici de la història, seria la tornada després d’haver passat tot el dia passejant i de festa per Londres. Havia de contextualitzar, no creus? Era passada mitja nit quan ens disposàvem anar a dormir. Entràrem a l’habitació i un cap calv roncava en una de les lliteres, una situada al costat del balcó. Aquestes dues dades descrivien bagament el personatge com a un home d’edat avançada i que dormia tot i el possible soroll causat. Tot va ser molt senzill i natural, arribàrem, ens posàrem els pijames, ens netejare’m les dents, ens ficàrem dins els llits, i el següent que recordo és veure la llum del dia.
Després de la dutxa, vaig tornar a l’habitació i vaig veure com els meus companys de viatge xerraven amb aquell personatge que la nit passada roncava. Me vaig introduïr a la conversa i el primer que em cridà l’atenció va ser un marcat accent espanyol a l’anglès d’aquell home que devia tenir uns quaranta i llargs. La pregunta estava assegurada i no va trigar en fer-se ressò. “Are you spanish?”, “No, I’m from Andorra, do you know where it is?”, “Of course, I have been there a few times”. Cada dada que anàvem coneixent d’aquest personatge l’anava fent més estrafalari. Primer que la seva edat no acabava de concordar amb el perfil d’usuaris d’aquell hostal, després que roncava, i finàlment que era andorrà!!!!
“(Conversa més o menys llarga i que no interessa una merda)”. “Doncs jo sóc un Agent Secret de la Unió Europea que mira per la Higiene dels Hostals Regentats per Islàmics”. Aquesta va ser la seva explicació sobre la seva situació a aquell hostal demencial, sobre la seva posició social, sobre la seva manera de guanyar-se la vida, i sobre la justificació d’estar vivint en un lloc no massa agradable (dit d’aquesta manera per guardar les formes). Llavors, el senyor Agent Secret va fer menció del seu poder en aquell lloc explicant que si Ell volia podia tancar l’hostal en aquell precís moment, però que no ho feia per… “Mira, vine!”. Em portà al balcó des d’on es veia l’entrada de l’hostal. “Mira, tota aquesta gent, aquests joves, quina felicitat. De que em serveix tancar aquest lloc quan els joves són tan feliços?” “Clar, els hi faries una putada, pobres”.
L’ ASUEHHRI va seguir rondant per aquelles terres durant els dies que vàrem estar allà. Sempre parlant amb uns o amb els altres. I jo, com més el mirava, més sentia curiositat per si realment seria Andorrà, o si tot era un farol.
