no som espiritual

T'aixeques un dematí, no massa prest però tampoc massa tard. Defora encara hi ha neu, un des hiverns més freds diven a n'es diaris, a n'es llit, per sort, s'hi està ben calentet. Has quedat amb ella i te venen dubtes a n'es cap. Com serà? serà simpàtica? serà més guapa que per internet? Ha quedat a les dotze i mitja d'avui divendres, així que millor que te dutxis i surtis ràpid si no vols fer tard. Agafes es "tube" arribes a Oxford circus, vas cap a Tottenham Court Roud, i com de costum arribes un poc tard. Li envies un missatge, no vols quedar malament, te diu que cap problema. Només sap que li diven Yolanda, i que és irlandesa.

Arribes a sa cafeteria, que se diu dotze. És curiós, a les dotze i busques a sa cafeteria dotze. Passes per davant sa finestra i ella està asseguda a sa primera taula devora sa porta. No s'ha llevat sa jaqueta i aguanta una taça calenta entre ses mans. Penses "és més guapa que per internet", encara anirà bé això. La saludes des de defora, te torna una rialla, t'ha reconegut.

Entres, la saludes, vas a demanar però has de fer cua i decideixes no prendre res i seure amb ella i començar a xerrar. Te diu que ha estat moltes vegades a Barcelona, que li encanta sa ciutat. Penses "això va bé". Començau a xerrar sobre la Índia, sobre s'espiritualitat a la Índia. Ella te diu que no va trobar lo que esperava a n'es seu viatge. Tu li dius que no acabes d'entendre tota aquesta obsessió que te sa gent per anar a la Índia a que lis canvïi sa vida. Després canviau de tema i seguiu xerrant un poc més de Barcelona, ella te comenta que ha anat un parell de vegades a n'es Sonar. Tu li dius que no hi has anat mai, i que es festival t'emprenyava molt perquè per s'època que el fan tu havies d'estar estudiant a sa biblioteca de just devant.

Ella aprofita una pausa molt, molt curta, per canviar de tema i te diu que no sent cap tipus d'espurna (per fer una traducció fàcil) entre voltros dos. No saps que dius. Penses que perquè hi has anat, poses sa ma damunt sa jaqueta i vols partir. Però ella creu que no l'has entesa i comença a posar adjectius per veure si l'entens millor. I tu realment no ho entens massa. Te comenta que són molts mesos d'estar junts, i que no creu que vos entengueu com toca, i que li sap molt de greu, però que no me pot donar sa feina. I tu penses: després d'insistir durant setmanes per fer una entrevista per una feina sense cobrar, per un tema que me la sua com és s'espiritualitat a la Índia, m'hauries de donar ses gracis per ser aquí amb tu.

Aguantes, esperes i penses "mai se sap". Te despedeixes de bones maneres, i es teu cap s'entorna a cercar motius que te diguin que fas bé d'haver anat a Londres. Camines. Penses. Dines. Prens un cafè d'uns tres euros que és una puta merda. Camines més. Fa fred. Entres a un centre comercial d'aquests de música, llibres i pel·lícules. Arribes a sa secció de "gadgets", trobes una bolla d'aquestes que sortien a ses sèries americanes, aquelles que tenien un vuit, que lis demanaves un consell i elles te deien es que. Penses "trobaré feina", remenes, i te contesta "Go for it". De fons comença a sonar una música que te puja ets ànims, una que xerra d'un lloc on tots ets somnis hi prenen forma (o algo així), i te refúgies en una repetida frase "només és es principi". Això, o sempre mos quedarà Nova York.

ASUEHHRI

Les vacances ja havien començat i jo ja havia marxat de Leeds. Hores abans m’havia despedit, primer de la Cris, i després de’n Max. A Victoria Station havien d’arribar ells, una russa, una madrileny i un francès. En arribar, la que va anar més ràpid va ser la Katia, sempre amb la seva riatlla d’orella a orella, fent salts i més feliç que un infant en un parc infantil. Després vaig poder veure les cares d’en Quentin i més tard, d’en David. Primer de tot calia arribar a l’hostal i deixar les maletes més pesants, per així poder caminar per Londres de manera més lleugera. A part, semblava que es posaria a ploure, i la pluja i les maletes no formen bon equip.

Saltant de paràgraf, també podries fer un salt temporal i anar directe al gra, perquè tot això que dius tampoc serveix per massa. Doncs el punt destacat, aquell que podria ser considerat com a inici de la història, seria la tornada després d’haver passat tot el dia passejant i de festa per Londres. Havia de contextualitzar, no creus? Era passada mitja nit quan ens disposàvem anar a dormir. Entràrem a l’habitació i un cap calv roncava en una de les lliteres, una situada al costat del balcó. Aquestes dues dades descrivien bagament el personatge com a un home d’edat avançada i que dormia tot i el possible soroll causat. Tot va ser molt senzill i natural, arribàrem, ens posàrem els pijames, ens netejare’m les dents, ens ficàrem dins els llits, i el següent que recordo és veure la llum del dia.

Després de la dutxa, vaig tornar a l’habitació i vaig veure com els meus companys de viatge xerraven amb aquell personatge que la nit passada roncava. Me vaig introduïr a la conversa i el primer que em cridà l’atenció va ser un marcat accent espanyol a l’anglès d’aquell home que devia tenir uns quaranta i llargs. La pregunta estava assegurada i no va trigar en fer-se ressò. “Are you spanish?”, “No, I’m from Andorra, do you know where it is?”, “Of course, I have been there a few times”. Cada dada que anàvem coneixent d’aquest personatge l’anava fent més estrafalari. Primer que la seva edat no acabava de concordar amb el perfil d’usuaris d’aquell hostal, després que roncava, i finàlment que era andorrà!!!!

“(Conversa més o menys llarga i que no interessa una merda)”. “Doncs jo sóc un Agent Secret de la Unió Europea que mira per la Higiene dels Hostals Regentats per Islàmics”. Aquesta va ser la seva explicació sobre la seva situació a aquell hostal demencial, sobre la seva posició social, sobre la seva manera de guanyar-se la vida, i sobre la justificació d’estar vivint en un lloc no massa agradable (dit d’aquesta manera per guardar les formes). Llavors, el senyor Agent Secret va fer menció del seu poder en aquell lloc explicant que si Ell volia podia tancar l’hostal en aquell precís moment, però que no ho feia per… “Mira, vine!”. Em portà al balcó des d’on es veia l’entrada de l’hostal. “Mira, tota aquesta gent, aquests joves, quina felicitat. De que em serveix tancar aquest lloc quan els joves són tan feliços?” “Clar, els hi faries una putada, pobres”.

L’ ASUEHHRI va seguir rondant per aquelles terres durant els dies que vàrem estar allà. Sempre parlant amb uns o amb els altres. I jo, com més el mirava, més sentia curiositat per si realment seria Andorrà, o si tot era un farol.

crumpet virtual

Crumpet virtual

How can I make you all cry? En moments de despedides sempre s’esperen qualcunes llàgrimes. Una aferrada forta, sentir forts ets braços i sa cara de s’altre per tal d’endolçar es record que vendrà. Tot i així ets breus discursos de despedida solen ser tan vanals i prototipats com aquells que inicien dues persones en una conversa que els pretén familiaritzar. I precisament és aquest sentiment familiar, de confraternitat es que marca que un discurs se pugui permetre es luxe de ser repetitiu i fins i tot aborrit i agobiant. Però que queda de tot això? Per què mos agraden tant aquests moments, o per què no mos agraden gens però les recordam amb carinyo? Idò perque ja no queda més a dir, i quan es final és una tonteria, això vol dir que tot lo d’abans ha importat.

Un me’n vaig perquè me fa mal s’esquena, un no m’enrecord de quan te tornaré a veure, un senzill guapo, una tornada inesperada per repetir s’abraçada que no vol ser vista com a darrera, o un crumpet virtual. Aquelles coses que un no veu que s’altre se fixa, però que en realitat són ets motius d’enfortiment d’enllaços forts i persistents. Com quan tu te toques s’orella i ni tan sols ho saps, o com quna te poses aquelles ulleres de plàstic que no serveixen per res, o quan no tures de xerrar, o com quan no vols venir perquè a ca teva ja estàs bé, o quan me dius que vendràs però jo sé que no serà així.

Perquè una bala se’n va donar compte de que no volava cap enlloc, sino que esteia aturada en un punt concret, i va caure, però enlloc de queixar-se, va decidir fer un te.

Un any passa ràpid, i jo només puc dir: gracis.

English and spanish version by: google translator ; )

24 hores i 1 minut

Un dia me varen explicar una història que transcorria en un curtmetratge. Sa idea principal explicava com un al·lot que sempre arribava tard per tot, va decidir inventar un rellotge que anava afegint segons a nes minuts per tal d'acabar amb un dia un poc més llarg, concretament, de vint i quatre hores i un minut. Com que no se sap mai de quin color serà es sol, un bon dia un meteorit cau sobre sa terra i aquesta se desplaça lleugerament, fent que sa rotació des planeta passi a ser un poc més llarga, concrétament, d'un minut més. Quan ets científics decideixen canviar ets rellotges del món mundial, se troben amb que un desconegut havia registrat un rellotge de 24h i 1min. Pes carrers de tot el món s'escampava una notícia, sempre poc clara, que deia que un al·lot havia desaparescut després d'haver rebut una gran suma de doblers. Ja mai més hauria de fer feina, ja mai més seria important ser puntual.

Sa veritat és que no sé si un minut canviaria bastanta cosa. No sé si amb un minut se n'aniria es sentiment de que no s'arriba, de que no hi ha temps. Sempre sol ser inevitable es pensament que mos duu un parell de dies abans i repassa ses passes seguides per tal de trobar possibles errors de pèrdua de temps. Sol ser reiterativa aquella oració que repeteix un matxacant "hauria d'haver...". I tot i així ets anys passen i res canvia.

No sé si un minut bastaria per poder fer allò pendent, però sí que sé que tan sols un minut bastaria per demanar perdó, i per demanar-me perdó a mi mateix, per no haver fet tot allò que hauria volgut, per no haver vist a tothom a qui hauria volgut, per no haver dedicat més temps a n'allò a que hauria volgut, per no haver dedicat més temps a n'aquells que hauria volgut. I és que tanmateix sé, que per molt que vulgui… sempre voldré més.

again… where is she from?

Poc a poc ets carrers se van noramlitzant i ja deixes de mirar a banda i banda. I lo que és més important, poc a poc ses hores mortes van disminuint i tens més activitat cada dia. Avui, per exemple, no he sortit de casa, però no perquè no tengués res a fer, si no perquè me feia ganes i ja està. A part, avui tornava a ploure (again), ultimament sempre plou, sigui poc o molt, però cada dia plou. I llavors hi ha això de sa fosca. A vegades se fa dur viure sa major part des temps lluny des sol. I qualcú pot dir—i lo romàntica que és sa lluna—i una pixa, quan ja tens lluna i estrelles a les cinc des capvespre, l'arribes a maleir fins a sa mort.

S'altre dia vaig quedar per fer un cafè amb una al·lota. Per sort, vàrem anar a un cafè a propet de casa. Es nom des cafè ja me va agradar, se deia LS6, en referència a n'es codi postal. Dins esteia bastant bé, però sa veritat és que vàrem estar gairebé tot es temps a defora. A ella la vaig conèixer perquè és amiga d'una amiga, i perquè xerra espanyol i volia practicar. Quan coneixes qualcú que xerra espanyol (i que no és sa seva llengua materna), a vegades ja és un motiu per tenir present i fixar-te, perquè aquella persona ja té més inquietuds que moltes de ses que l'envolten. I xerrant, i prenent un cafè ben llarg, que va seguir d'un altre, li vaig començar a explicar experiències que havia tengut amb natius, o sigui, amb semblants a ella. Lo que me va sorprendre va ser sa seva reacció: —and where is she from?—me va demanar—from England—li vaig conestar, i tot d'una, un suau moviment de cap va assentir.

I és que, sabent que ja m'estic començant a repetir, sa distància que crec que me separa de sa des anglesos, a vegades és massa gran i sorprenent. Però, amb preguntes com aquestes, i fetes per segons qui, veus que sempre queden aquells esgarriats que un dia varen perdre sa seva identitat patriòtica i que ets seus ulls varen perdre ets colors de sa bandera. I tes sents bé, te sents acollit i integrat, i te fa ganes xerrar i saps que més o manco sa conversa serà normal. I són aquests moments de normalitat ets que te fan deixar de banda ets que no ho són, i tot i que en general tot te pareix una locura, veus esperances de deixar reposar es cor.

Però potser no va del tot bé familiaritzar-se, perquè després te trobes sortint a n'es carrer, caminant, i pensant:—per què estic banyat? ai òstia, plou!, no m'havia donat compte—, i potser ja estàs perdut, i potser ja no pots tornar enrere.

Sigui lo que sigui, encara és massa prest.

lluny del mar

Cada dia un poc més. Tanques la boca i decideixes no parlar fins que algú te faci cridar. Quan camines pel carrer observes, deixes passar i afirmes amb un moviment del cap, però no dius res. Passes hores i hores a casa i no surts de l'habitació. No vols que ningú s'enteri de que en realitat ets com una patata que s'ha escapat de la terra.

Un dia començares a córrer i passats uns minuts veres com era millor parar i no correr ja mai més. El vent seguia bufant en contra teu, i no tenia sentit continuar perquè el vent bufaria tot i estar tu quiet. Llavors començares a caminar cap enrere, per veure si així el vent aniria al teu favor. Però envà, el vent es resistia a fer-se el teu amic. Ho porvares de costat, cap a un, llavors cap a un altre. Finalment fent el pi. Res anava bé, i ja cansat, i ja amb un cop al cap, decidires estimar el vent en contra.

En Kusturica balla?

Un dia de tardor, una nit estrellada, sense núvols, vaig sentir com sonava lleugera la tremolor d'un penjoll en una porta d'una casa amb jardí. Cada vegada que algú entrava, aquell penjoll repicava, despertant records, sensacions i emocions. És estranya la potència de petits detalls desperdigats per arreu del món. Caminant es fa camí, deia un poeta ja mort, deixant la ment en blanc a vegades se senten sorolls que donen color a aquest camí. L'interior de la casa, era un rebombori de gent i moviments diversos. Al fons, una “dj” feia sonar una espècie de blues, jazz i altres sons propers a la música coneguda com a negra. La dansa corresponent, moviments acompassats i exagerats. Segurament un lleuger excés d'alcohol reafirmava línies corves i espais canviants. Per entrar dins una casa no cal que coneixis les cares d'aquells que hi dormen, basta amb saber on està la porta i poder-la obrir.

Ei Marc, aquesta és XXX. Hola, aquesta és XX. Ell és en X. Per què no parlem quan estem a l'ascensor? per què no me mires quan passes aprop meu pel carrer? per què és tan senzill el contacte en l'escalfor de la llar? Camines de banda a banda i creues mirades, paraules, balls... I comences a pensar amb excuses per tal d'apropar-te a ella. Te mira, tu mires. Aprofites, t'acostes. Te gires, i comences a parlar. Val, sap espanyol, perfecte. Te diu que ha estat a Sevilla, que va aprendre espanyol i després un poc de català. La cosa va bé. Llavors te separes, parles amb altra gent, no te vols fer pesat. Més tard hi tornes, li demanes el telèfon (és normal, estic sol aquí, no conec a ningú) te'l dóna. Li fas una perduda. Saps que te l'ha donat de veritat. I la nit continua.

Avui recordo la nit, com va anar. Assegut davant l’ordinador començo a buscar música de Kusturica. Sons i paraules incomprensibles que m’allunyen de la festa i me porta cap a l’aiga, cap al mar. I m’enrecordo de tu, quan amb una riatlla d’orella a orella me parlaves de les seves pel·lícules. M’enrecordo de l’escalfor de l’estiu, de les ones aprop del mar, de l’escalfor dins el cotxe, de la llum més càlida, i de la sensació de tranquil·litat. Olor a oli, a all, a mediterrani. Olor a mar, a arena, a fusta. L’olor que fan les coses velles, l’olor de les costums. Oblido per instants l’olor a fregit, l’olor a la pluja, l’olor a menjar constant. Però després torna ella i me diu que estic aquí, però ja costumo a mesclar i notar l’escalfor sota la pluja.

A na Bel