En Kusturica balla?

Un dia de tardor, una nit estrellada, sense núvols, vaig sentir com sonava lleugera la tremolor d'un penjoll en una porta d'una casa amb jardí. Cada vegada que algú entrava, aquell penjoll repicava, despertant records, sensacions i emocions. És estranya la potència de petits detalls desperdigats per arreu del món. Caminant es fa camí, deia un poeta ja mort, deixant la ment en blanc a vegades se senten sorolls que donen color a aquest camí. L'interior de la casa, era un rebombori de gent i moviments diversos. Al fons, una “dj” feia sonar una espècie de blues, jazz i altres sons propers a la música coneguda com a negra. La dansa corresponent, moviments acompassats i exagerats. Segurament un lleuger excés d'alcohol reafirmava línies corves i espais canviants. Per entrar dins una casa no cal que coneixis les cares d'aquells que hi dormen, basta amb saber on està la porta i poder-la obrir.

Ei Marc, aquesta és XXX. Hola, aquesta és XX. Ell és en X. Per què no parlem quan estem a l'ascensor? per què no me mires quan passes aprop meu pel carrer? per què és tan senzill el contacte en l'escalfor de la llar? Camines de banda a banda i creues mirades, paraules, balls... I comences a pensar amb excuses per tal d'apropar-te a ella. Te mira, tu mires. Aprofites, t'acostes. Te gires, i comences a parlar. Val, sap espanyol, perfecte. Te diu que ha estat a Sevilla, que va aprendre espanyol i després un poc de català. La cosa va bé. Llavors te separes, parles amb altra gent, no te vols fer pesat. Més tard hi tornes, li demanes el telèfon (és normal, estic sol aquí, no conec a ningú) te'l dóna. Li fas una perduda. Saps que te l'ha donat de veritat. I la nit continua.

Avui recordo la nit, com va anar. Assegut davant l’ordinador començo a buscar música de Kusturica. Sons i paraules incomprensibles que m’allunyen de la festa i me porta cap a l’aiga, cap al mar. I m’enrecordo de tu, quan amb una riatlla d’orella a orella me parlaves de les seves pel·lícules. M’enrecordo de l’escalfor de l’estiu, de les ones aprop del mar, de l’escalfor dins el cotxe, de la llum més càlida, i de la sensació de tranquil·litat. Olor a oli, a all, a mediterrani. Olor a mar, a arena, a fusta. L’olor que fan les coses velles, l’olor de les costums. Oblido per instants l’olor a fregit, l’olor a la pluja, l’olor a menjar constant. Però després torna ella i me diu que estic aquí, però ja costumo a mesclar i notar l’escalfor sota la pluja.

A na Bel

shhh… No li diguis a ningú!

Ell i dos amics esperen a ser servits en un establiment. L'establiment és brut. Vitrines plenes de patates fregides i peces de pollastre. Dues dones assegudes esperen nous clients. Una d'elles porta unes arracades que li van de l'orella al coll, d'or, en el centre porten escrit un nom, segurament el seu. La porta de l'establiment s'obri i entren un noi i una noia. Els dos porten pantalons i samarreta. Es dirigeixen cap al mostrador i dediquen uns instants a la tria d'una de les opcions. Ell els mira. Ells miren els cartells lluminosos que marquen quantitats de menjar i preus. Sota els braços, ornaments reglamentaris. Penjant dels colls, plaques policials. Són secretes? Es pregunta Ell. S'inicia una conversa entorn a la qüestió plantejada per aquests nous clients. Són secretes? L'obvietat ressona per les parets de l'establiment. Ells són servits primer. Marxen.

Un cop de porta mal donat, fa que troni la casa de la pesada del costat. Un hoodie agafa la bici i passa per un Pub. El seu amic ha demanat una birra a un jove major de vint-i-cinc anys que esperava allà. Quan se l'acabin li fotran cops de peu per la rampa del carrer on viu una noia de classe. Fumaran quatre porros de maria abans d'anar al descampat. Allà ella se pujarà la falda, no ho tindrà difícil. Tindran sexe. Amb setze anys se quedarà prenyada, i tan se'n fot, ser un chav és de puta mare. Jo no vull treballar, li dirà ella. Jo tampoc, li dirà ell. Doncs perquè no tenim dos fills, replicarà ella. A mí no m'agraden els nens, contestarà ell. A mí tampoc, afegirà ella mentre se baixa la falda de tres lliures. I és que si no t'agrada res més en aquesta vida que beure alcohol, fumar, i pegar cosses a una poma, vine a UK que el govern té la solució.

- Si el vestit és massa car, no te preocupis, aquells d'allà són policies, passarem per darrere després d'haver entrat a robar en una casa d'estudiants. No tenen diners, però tenen portàtils. Ens podrem baixar el UK top 20.

- Com ho saps que són policies?

- Perquè la policia sempre demana el mateix: dues peces de pollastre i doble de patates frgides.

the uncanny

.


Freud, entre moltes altres coses, té un assaig sobre l'estranyesa i la por que aquesta pot provocar. "The uncanny" és el títol que rep el treball en la versió anglesa. Entre les definicions de "uncanny" en els diferents idiomes, es va repassant la manera en que les diferents cultures atribueixen el terme com allò que no és familiar. I allò que no és familiar, allo que desconeixem provoca por? Doncs a vegades sí.

A Anglaterra, un dels trets més característics que impacta sobre els nouvinguts, és la força que representa la imatge. Tot és representació. Tot són llums, colors, mirades, vestits, postures, expressions... No importa com et sentis, importa el que vols despertar en els demés. La tristesa, la por, l'alegria, els nervis queden amagats baix una jaqueta esportiva i una gorra, baix un vestit curt, baix una americana. És el valor de l'acció i de l'interacció directa amb els teus similars, superiors o inferiors.

En el sentiment d'estranyesa, on es fa ferma l'angoixa, és on un dels pilars va perdent alçada en favor del seu rival. Al cap i a la fi, no som més que matèria en consonància amb els demés, i en aquesta relació directa la balança es decanta per aquell que resulta familiar, per l'autòcton. Com per tot arreu? Pot ser es tracta de l'hospitalitat que caracteritzen certes cultures, pot ser es tracta de l'evolució.

I és que les distàncies no tan sols són territorials. Anglaterra sempre ha sigut un dels països protagonistes a l'Europa Occidental, tan occidental que sembla allunyar-se de la dignitat que caracteritza la tradició europea. Murs es van aixecant per aïllar dues illes encara més del que ja figuren en el mapa. Es tanca un cercle deixant descoberts dos pilars fonamentals. En el centre resta Shakespeare, en les perifèries els "yobs" i tot el que comporten.


.