Crumpet virtual
How can I make you all cry? En moments de despedides sempre s’esperen qualcunes llàgrimes. Una aferrada forta, sentir forts ets braços i sa cara de s’altre per tal d’endolçar es record que vendrà. Tot i així ets breus discursos de despedida solen ser tan vanals i prototipats com aquells que inicien dues persones en una conversa que els pretén familiaritzar. I precisament és aquest sentiment familiar, de confraternitat es que marca que un discurs se pugui permetre es luxe de ser repetitiu i fins i tot aborrit i agobiant. Però que queda de tot això? Per què mos agraden tant aquests moments, o per què no mos agraden gens però les recordam amb carinyo? Idò perque ja no queda més a dir, i quan es final és una tonteria, això vol dir que tot lo d’abans ha importat.
Un me’n vaig perquè me fa mal s’esquena, un no m’enrecord de quan te tornaré a veure, un senzill guapo, una tornada inesperada per repetir s’abraçada que no vol ser vista com a darrera, o un crumpet virtual. Aquelles coses que un no veu que s’altre se fixa, però que en realitat són ets motius d’enfortiment d’enllaços forts i persistents. Com quan tu te toques s’orella i ni tan sols ho saps, o com quna te poses aquelles ulleres de plàstic que no serveixen per res, o quan no tures de xerrar, o com quan no vols venir perquè a ca teva ja estàs bé, o quan me dius que vendràs però jo sé que no serà així.
Perquè una bala se’n va donar compte de que no volava cap enlloc, sino que esteia aturada en un punt concret, i va caure, però enlloc de queixar-se, va decidir fer un te.
Un any passa ràpid, i jo només puc dir: gracis.
English and spanish version by: google translator ; )
