Un dia de tardor, una nit estrellada, sense núvols, vaig sentir com sonava lleugera la tremolor d'un penjoll en una porta d'una casa amb jardí. Cada vegada que algú entrava, aquell penjoll repicava, despertant records, sensacions i emocions. És estranya la potència de petits detalls desperdigats per arreu del món. Caminant es fa camí, deia un poeta ja mort, deixant la ment en blanc a vegades se senten sorolls que donen color a aquest camí. L'interior de la casa, era un rebombori de gent i moviments diversos. Al fons, una “dj” feia sonar una espècie de blues, jazz i altres sons propers a la música coneguda com a negra. La dansa corresponent, moviments acompassats i exagerats. Segurament un lleuger excés d'alcohol reafirmava línies corves i espais canviants. Per entrar dins una casa no cal que coneixis les cares d'aquells que hi dormen, basta amb saber on està la porta i poder-la obrir.
Ei Marc, aquesta és XXX. Hola, aquesta és XX. Ell és en X. Per què no parlem quan estem a l'ascensor? per què no me mires quan passes aprop meu pel carrer? per què és tan senzill el contacte en l'escalfor de la llar? Camines de banda a banda i creues mirades, paraules, balls... I comences a pensar amb excuses per tal d'apropar-te a ella. Te mira, tu mires. Aprofites, t'acostes. Te gires, i comences a parlar. Val, sap espanyol, perfecte. Te diu que ha estat a Sevilla, que va aprendre espanyol i després un poc de català. La cosa va bé. Llavors te separes, parles amb altra gent, no te vols fer pesat. Més tard hi tornes, li demanes el telèfon (és normal, estic sol aquí, no conec a ningú) te'l dóna. Li fas una perduda. Saps que te l'ha donat de veritat. I la nit continua.
Avui recordo la nit, com va anar. Assegut davant l’ordinador començo a buscar música de Kusturica. Sons i paraules incomprensibles que m’allunyen de la festa i me porta cap a l’aiga, cap al mar. I m’enrecordo de tu, quan amb una riatlla d’orella a orella me parlaves de les seves pel·lícules. M’enrecordo de l’escalfor de l’estiu, de les ones aprop del mar, de l’escalfor dins el cotxe, de la llum més càlida, i de la sensació de tranquil·litat. Olor a oli, a all, a mediterrani. Olor a mar, a arena, a fusta. L’olor que fan les coses velles, l’olor de les costums. Oblido per instants l’olor a fregit, l’olor a la pluja, l’olor a menjar constant. Però després torna ella i me diu que estic aquí, però ja costumo a mesclar i notar l’escalfor sota la pluja.
A na Bel
Ei Marc, aquesta és XXX. Hola, aquesta és XX. Ell és en X. Per què no parlem quan estem a l'ascensor? per què no me mires quan passes aprop meu pel carrer? per què és tan senzill el contacte en l'escalfor de la llar? Camines de banda a banda i creues mirades, paraules, balls... I comences a pensar amb excuses per tal d'apropar-te a ella. Te mira, tu mires. Aprofites, t'acostes. Te gires, i comences a parlar. Val, sap espanyol, perfecte. Te diu que ha estat a Sevilla, que va aprendre espanyol i després un poc de català. La cosa va bé. Llavors te separes, parles amb altra gent, no te vols fer pesat. Més tard hi tornes, li demanes el telèfon (és normal, estic sol aquí, no conec a ningú) te'l dóna. Li fas una perduda. Saps que te l'ha donat de veritat. I la nit continua.
Avui recordo la nit, com va anar. Assegut davant l’ordinador començo a buscar música de Kusturica. Sons i paraules incomprensibles que m’allunyen de la festa i me porta cap a l’aiga, cap al mar. I m’enrecordo de tu, quan amb una riatlla d’orella a orella me parlaves de les seves pel·lícules. M’enrecordo de l’escalfor de l’estiu, de les ones aprop del mar, de l’escalfor dins el cotxe, de la llum més càlida, i de la sensació de tranquil·litat. Olor a oli, a all, a mediterrani. Olor a mar, a arena, a fusta. L’olor que fan les coses velles, l’olor de les costums. Oblido per instants l’olor a fregit, l’olor a la pluja, l’olor a menjar constant. Però després torna ella i me diu que estic aquí, però ja costumo a mesclar i notar l’escalfor sota la pluja.
A na Bel
No hay comentarios:
Publicar un comentario