Un dia me varen explicar una història que transcorria en un curtmetratge. Sa idea principal explicava com un al·lot que sempre arribava tard per tot, va decidir inventar un rellotge que anava afegint segons a nes minuts per tal d'acabar amb un dia un poc més llarg, concretament, de vint i quatre hores i un minut. Com que no se sap mai de quin color serà es sol, un bon dia un meteorit cau sobre sa terra i aquesta se desplaça lleugerament, fent que sa rotació des planeta passi a ser un poc més llarga, concrétament, d'un minut més. Quan ets científics decideixen canviar ets rellotges del món mundial, se troben amb que un desconegut havia registrat un rellotge de 24h i 1min. Pes carrers de tot el món s'escampava una notícia, sempre poc clara, que deia que un al·lot havia desaparescut després d'haver rebut una gran suma de doblers. Ja mai més hauria de fer feina, ja mai més seria important ser puntual.
Sa veritat és que no sé si un minut canviaria bastanta cosa. No sé si amb un minut se n'aniria es sentiment de que no s'arriba, de que no hi ha temps. Sempre sol ser inevitable es pensament que mos duu un parell de dies abans i repassa ses passes seguides per tal de trobar possibles errors de pèrdua de temps. Sol ser reiterativa aquella oració que repeteix un matxacant "hauria d'haver...". I tot i així ets anys passen i res canvia.
No sé si un minut bastaria per poder fer allò pendent, però sí que sé que tan sols un minut bastaria per demanar perdó, i per demanar-me perdó a mi mateix, per no haver fet tot allò que hauria volgut, per no haver vist a tothom a qui hauria volgut, per no haver dedicat més temps a n'allò a que hauria volgut, per no haver dedicat més temps a n'aquells que hauria volgut. I és que tanmateix sé, que per molt que vulgui… sempre voldré més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario