viernes, 3 de diciembre de 2010
no som espiritual
sábado, 5 de junio de 2010
ASUEHHRI
Les vacances ja havien començat i jo ja havia marxat de Leeds. Hores abans m’havia despedit, primer de la Cris, i després de’n Max. A Victoria Station havien d’arribar ells, una russa, una madrileny i un francès. En arribar, la que va anar més ràpid va ser la Katia, sempre amb la seva riatlla d’orella a orella, fent salts i més feliç que un infant en un parc infantil. Després vaig poder veure les cares d’en Quentin i més tard, d’en David. Primer de tot calia arribar a l’hostal i deixar les maletes més pesants, per així poder caminar per Londres de manera més lleugera. A part, semblava que es posaria a ploure, i la pluja i les maletes no formen bon equip.
Saltant de paràgraf, també podries fer un salt temporal i anar directe al gra, perquè tot això que dius tampoc serveix per massa. Doncs el punt destacat, aquell que podria ser considerat com a inici de la història, seria la tornada després d’haver passat tot el dia passejant i de festa per Londres. Havia de contextualitzar, no creus? Era passada mitja nit quan ens disposàvem anar a dormir. Entràrem a l’habitació i un cap calv roncava en una de les lliteres, una situada al costat del balcó. Aquestes dues dades descrivien bagament el personatge com a un home d’edat avançada i que dormia tot i el possible soroll causat. Tot va ser molt senzill i natural, arribàrem, ens posàrem els pijames, ens netejare’m les dents, ens ficàrem dins els llits, i el següent que recordo és veure la llum del dia.
Després de la dutxa, vaig tornar a l’habitació i vaig veure com els meus companys de viatge xerraven amb aquell personatge que la nit passada roncava. Me vaig introduïr a la conversa i el primer que em cridà l’atenció va ser un marcat accent espanyol a l’anglès d’aquell home que devia tenir uns quaranta i llargs. La pregunta estava assegurada i no va trigar en fer-se ressò. “Are you spanish?”, “No, I’m from Andorra, do you know where it is?”, “Of course, I have been there a few times”. Cada dada que anàvem coneixent d’aquest personatge l’anava fent més estrafalari. Primer que la seva edat no acabava de concordar amb el perfil d’usuaris d’aquell hostal, després que roncava, i finàlment que era andorrà!!!!
“(Conversa més o menys llarga i que no interessa una merda)”. “Doncs jo sóc un Agent Secret de la Unió Europea que mira per la Higiene dels Hostals Regentats per Islàmics”. Aquesta va ser la seva explicació sobre la seva situació a aquell hostal demencial, sobre la seva posició social, sobre la seva manera de guanyar-se la vida, i sobre la justificació d’estar vivint en un lloc no massa agradable (dit d’aquesta manera per guardar les formes). Llavors, el senyor Agent Secret va fer menció del seu poder en aquell lloc explicant que si Ell volia podia tancar l’hostal en aquell precís moment, però que no ho feia per… “Mira, vine!”. Em portà al balcó des d’on es veia l’entrada de l’hostal. “Mira, tota aquesta gent, aquests joves, quina felicitat. De que em serveix tancar aquest lloc quan els joves són tan feliços?” “Clar, els hi faries una putada, pobres”.
L’ ASUEHHRI va seguir rondant per aquelles terres durant els dies que vàrem estar allà. Sempre parlant amb uns o amb els altres. I jo, com més el mirava, més sentia curiositat per si realment seria Andorrà, o si tot era un farol.
miércoles, 19 de mayo de 2010
crumpet virtual
Crumpet virtual
How can I make you all cry? En moments de despedides sempre s’esperen qualcunes llàgrimes. Una aferrada forta, sentir forts ets braços i sa cara de s’altre per tal d’endolçar es record que vendrà. Tot i així ets breus discursos de despedida solen ser tan vanals i prototipats com aquells que inicien dues persones en una conversa que els pretén familiaritzar. I precisament és aquest sentiment familiar, de confraternitat es que marca que un discurs se pugui permetre es luxe de ser repetitiu i fins i tot aborrit i agobiant. Però que queda de tot això? Per què mos agraden tant aquests moments, o per què no mos agraden gens però les recordam amb carinyo? Idò perque ja no queda més a dir, i quan es final és una tonteria, això vol dir que tot lo d’abans ha importat.
Un me’n vaig perquè me fa mal s’esquena, un no m’enrecord de quan te tornaré a veure, un senzill guapo, una tornada inesperada per repetir s’abraçada que no vol ser vista com a darrera, o un crumpet virtual. Aquelles coses que un no veu que s’altre se fixa, però que en realitat són ets motius d’enfortiment d’enllaços forts i persistents. Com quan tu te toques s’orella i ni tan sols ho saps, o com quna te poses aquelles ulleres de plàstic que no serveixen per res, o quan no tures de xerrar, o com quan no vols venir perquè a ca teva ja estàs bé, o quan me dius que vendràs però jo sé que no serà així.
Perquè una bala se’n va donar compte de que no volava cap enlloc, sino que esteia aturada en un punt concret, i va caure, però enlloc de queixar-se, va decidir fer un te.
Un any passa ràpid, i jo només puc dir: gracis.
English and spanish version by: google translator ; )
domingo, 17 de enero de 2010
24 hores i 1 minut
domingo, 29 de noviembre de 2009
again… where is she from?
S'altre dia vaig quedar per fer un cafè amb una al·lota. Per sort, vàrem anar a un cafè a propet de casa. Es nom des cafè ja me va agradar, se deia LS6, en referència a n'es codi postal. Dins esteia bastant bé, però sa veritat és que vàrem estar gairebé tot es temps a defora. A ella la vaig conèixer perquè és amiga d'una amiga, i perquè xerra espanyol i volia practicar. Quan coneixes qualcú que xerra espanyol (i que no és sa seva llengua materna), a vegades ja és un motiu per tenir present i fixar-te, perquè aquella persona ja té més inquietuds que moltes de ses que l'envolten. I xerrant, i prenent un cafè ben llarg, que va seguir d'un altre, li vaig començar a explicar experiències que havia tengut amb natius, o sigui, amb semblants a ella. Lo que me va sorprendre va ser sa seva reacció: —and where is she from?—me va demanar—from England—li vaig conestar, i tot d'una, un suau moviment de cap va assentir.
I és que, sabent que ja m'estic començant a repetir, sa distància que crec que me separa de sa des anglesos, a vegades és massa gran i sorprenent. Però, amb preguntes com aquestes, i fetes per segons qui, veus que sempre queden aquells esgarriats que un dia varen perdre sa seva identitat patriòtica i que ets seus ulls varen perdre ets colors de sa bandera. I tes sents bé, te sents acollit i integrat, i te fa ganes xerrar i saps que més o manco sa conversa serà normal. I són aquests moments de normalitat ets que te fan deixar de banda ets que no ho són, i tot i que en general tot te pareix una locura, veus esperances de deixar reposar es cor.
Però potser no va del tot bé familiaritzar-se, perquè després te trobes sortint a n'es carrer, caminant, i pensant:—per què estic banyat? ai òstia, plou!, no m'havia donat compte—, i potser ja estàs perdut, i potser ja no pots tornar enrere.
Sigui lo que sigui, encara és massa prest.
domingo, 22 de noviembre de 2009
lluny del mar
Un dia començares a córrer i passats uns minuts veres com era millor parar i no correr ja mai més. El vent seguia bufant en contra teu, i no tenia sentit continuar perquè el vent bufaria tot i estar tu quiet. Llavors començares a caminar cap enrere, per veure si així el vent aniria al teu favor. Però envà, el vent es resistia a fer-se el teu amic. Ho porvares de costat, cap a un, llavors cap a un altre. Finalment fent el pi. Res anava bé, i ja cansat, i ja amb un cop al cap, decidires estimar el vent en contra.
martes, 20 de octubre de 2009
En Kusturica balla?
Ei Marc, aquesta és XXX. Hola, aquesta és XX. Ell és en X. Per què no parlem quan estem a l'ascensor? per què no me mires quan passes aprop meu pel carrer? per què és tan senzill el contacte en l'escalfor de la llar? Camines de banda a banda i creues mirades, paraules, balls... I comences a pensar amb excuses per tal d'apropar-te a ella. Te mira, tu mires. Aprofites, t'acostes. Te gires, i comences a parlar. Val, sap espanyol, perfecte. Te diu que ha estat a Sevilla, que va aprendre espanyol i després un poc de català. La cosa va bé. Llavors te separes, parles amb altra gent, no te vols fer pesat. Més tard hi tornes, li demanes el telèfon (és normal, estic sol aquí, no conec a ningú) te'l dóna. Li fas una perduda. Saps que te l'ha donat de veritat. I la nit continua.
Avui recordo la nit, com va anar. Assegut davant l’ordinador començo a buscar música de Kusturica. Sons i paraules incomprensibles que m’allunyen de la festa i me porta cap a l’aiga, cap al mar. I m’enrecordo de tu, quan amb una riatlla d’orella a orella me parlaves de les seves pel·lícules. M’enrecordo de l’escalfor de l’estiu, de les ones aprop del mar, de l’escalfor dins el cotxe, de la llum més càlida, i de la sensació de tranquil·litat. Olor a oli, a all, a mediterrani. Olor a mar, a arena, a fusta. L’olor que fan les coses velles, l’olor de les costums. Oblido per instants l’olor a fregit, l’olor a la pluja, l’olor a menjar constant. Però després torna ella i me diu que estic aquí, però ja costumo a mesclar i notar l’escalfor sota la pluja.
A na Bel